El valor d'una signatura

En una motllura que envolta la mateixa pilastra al claustre del monestir de Santes Creus, hi ha, segons l'opinió de la majoria, l'autoretrat del mestre picapedrer que va construir gran part de la monumental obra.

En efecte, encapçalant la composició apareix el mestre, modelat, amb semblant serè i en curiosa contorsió horitzontal portant a les mans les eines de labor, el martell a la mà dreta i el cisell a la mà esquerra. Acoblat a ell, emergeix el cos d'un cànid de llarga cua i rostre molt eixerit.

Inexplicablement, aquesta figura s'ha associat a Renard Fonoll, picapedrer anglès que va impulsar els finestrals de grans dimensions i el gòtic florit al claustre. No obstant això, el claustre es va iniciar pel 1303 i ja, altres mestres, portaven molts anys treballant en la seva remodelació quan Renard va estar contractar (1332), per la qual cosa les obres ja havien d'estar força avançades i, fins i tot, potser aquests relleus llaurats.

La seducció d'aquesta incògnita, de qui eren ells, és el motiu pel qual he intentat recrear en pintura aquells traços que, pràcticament inconquistables, perduren als seus capitells com un homenatge a ells mateixos, orgullosos de la seva tècnica, de la seva instrucció i del seu saber secret.

 

Misteriós simbolisme el que esgrimeixen els personatges centrals del circuit amb les seves extremitats inferiors convertides en sibil·lines cues. Encarats i amb el tors forçat, comparteixen i mostren un llibre obert a l'espectador. Cadascú té, a l'altra mà, el seu propi distintiu: una esplèndida flor oberta l'artesà que porta el bonet al cap, i, un diminut ca el company del mantell que recorda un rat penat.

Una altra forta atracció d’aquesta obra esculpida, és la imatge de un home amb mirada altiva i serena que empara a la mà un ocell a punt d'emprendre el vol, reposa l'altra sobre un tors que l’agermana al cànid d'ulls vius i gest atent que té al costat.

 

Un eixerit bòvid al qual no li falta cap atribut, un individu de ganyota curiosa amb un vistós barret al cap i un grotesc ser alat que, desvergonyit, exhibeix la boca ben oberta, completen aquesta intrigant sèrie esculpida.

Lamentablement la seva maçoneria està molt afectada, i aquest "mal de pedra", no només s'ha emportat tota l'esplendor dels trets essencials que donaven vida a les figures, sinó també la possibilitat que puguem admirar la perfecció que, de ben segur, tenien.

He passat hores contemplant les fotografies que fa anys vam fer, amb una lent d'augment seguint els detalls i plecs que tímidament persisteixen, repetint una vegada i una altra els seus traços sobre un paper i anhelant captar la raó del seu simbolisme, que sembla desintegrar-se igual que la seva pedra.

No obstant, per el que es veu, la seva essència encara perviu.

 

A la boca del cànid de la primera imatge, es troba una exigua marca gairebé desapareguda de la qual, s'aconsegueix intuir la seva forma. Quin mestre artesà la va poder elaborar?

Varis d’ells van treballar en el projecte, per tant, és un senyal d'identitat que encara no es pot pas relacionar amb ningú concret.

 

Una altra marca similar es troba al morro del diminut cànid, emblema d'un dels personatges híbrids que subjecten el llibre obert. La coincidència del lloc escollit per ubicar-la no pot ser casualitat i això va ser el que em va impulsar a examinar la boca del darrer ca.

 

En aquest cas és més complicat, hi ha un important esvoranc al musell, sumat que tota la superfície de la pedra s'està desintegrant. Tot i així, a la tosca fotografia disponible i a la precisa zona on es troben les altres dues marques canines, es distingeixen unes ombres circulars unides per una ratlla. Son molt lleus, però potser massa definides per no tenir-les en compte.

Qui va poder ser aquest mestre que va determinar dipositar la seva signatura en un lloc tan curiós com al musell del cànid?

Segons l'Histoire et Tradition de Jules Boucher, a les antigues entitats gremials, depenent de l'ofici i la corporació, tenien apel·latius establerts per anomenar-se entre els companys. Els talladors de pedra s'identificaven com a "llops", els mestres eren "cans o gos" i els aspirants a mestre "renard o guineu" i viceversa. Segons la procedència de la confraria, el seu nom de company estava format per un sobrenom i la seva ciutat d'origen (Renard de Fonoll), Bonull (bon ull), (Mont florit)  o pel nom i regió d'origen (Bernat de Pallars).

En la següent relació en veiem molts: llops, gossos, guineus; cànids en tot cas, treballant al cenobi de Santes Creus en dates anteriors i durant la remodelació de la seva galeria.

Bartomeu de Girona.  Mestre escultor 1291

Bertran Riquer. Arquitecte real, lapìdari  1310

Pere Prenafeta, possible projectista del claustre, lapicida 1311

Pere Bonull.  Mestre escultor  1311

Francesc de Montflorit, imaginari. Mestre escultor  1312

Bernat de Pallars, lapicida. Mestre d'obres el 1325

Renard des Fonoll, lapicida.  Mestre d'obres el 1332

Podria aquesta motllura esculpita ser anterior a l'arribada del divulgat Renard i descriure personatges o històries relacionades amb els anteriors i gairebé oblidats mestres?

 Potser... si seguim la signatura hi trobarem el mestre!

març 2025