Encapçalant una motllura esculpida que envolta una pilastra al claustre del monestir de Santes Creus, s'hi troba, segons l'opinió de la majoria, l'autoretrat del mestre picapedrer que va construir gran part de la monumental obra:
En curiosa contorsió horitzontal, el mestre apareix portant a les mans les eines de labor, el martell a la mà dreta i el cisell a la mà esquerra. Acoblat a ell, emergeix el cos d'un cànid de llarga cua i rostre eixerit.
Inexplicablement, aquesta figura s'ha associat a Renard Fonoll, impulsor del gòtic florit i constructor dels finestrals de grans dimensions del claustre. No obstant això, altres mestres portaven molts anys treballant en la remodelació claustral abans de la seva arribada, per la qual cosa les obres deurien d'estar força avançades i, fins i tot, potser aquesta motllura llaurada.
La seductora incògnita de qui podien ser ells m’ha portat a intentat recrear en pintura aquells traços que, pràcticament inconquistables, perduren en aquest conjunt com a testimonis de la seva tècnica, la seva instrucció i del seu saber secret.
Misteriós simbolisme el que esgrimeixen els personatges centrals de sibil·lines cues. Encarats i amb el tors forçat, comparteixen i mostren un llibre obert a l'espectador. Cadascú, a l'altra mà, té el seu propi distintiu: una flor oberta l'artesà que porta el bonet al cap, i, un diminut cànid el company del mantell que recorda l’ala d’un rat penat.
Igual d'intrigant és la imatge de l’home amb mirada altiva amb l'ocell que empren el vol des de sa mà. Reposa l'altra en un tors que l’uneix a un cànid d'ulls vius i gest atent al seu costat.
.JPG)
Un eixerit bòvid al qual no li falta cap atribut, un individu de ganyota curiosa amb un vistós barret i un grotesc ser alat que, desvergonyit, exhibeix la boca ben oberta, completen aquesta intrigant sèrie esculpida.
He passat hores contemplant les fotografies que fa anys vam fer, amb una lent d'augment seguint els detalls i plecs que tímidament persisteixen, repetint una vegada i una altra els seus traços sobre un paper i anhelant captar la raó del seu simbolisme, que sembla desintegrar-se igual que la seva pedra. El "mal de pedra" que pateix la mamposteria s'ha emportat tota l'esplendor dels trets essencials que donaven vida a les figures i, alhora, la possibilitat que puguem admirar la perfecció que, de ben segur, tenien. Tot així, vaig trobar algunes curiositats:
Al morro del primer cànid hi ha una exigua marca gairebé desapareguda però de la que encara s'aconsegueix intuir la seva forma.
En aquest cas és més complicat, hi ha un important esvoranc al musell, sumat que tota la superfície de la pedra s'està desintegrant. Tot i així, a la tosca fotografia disponible i a la precisa zona on es troben les altres dues marques canines, es distingeixen unes ombres circulars unides per una ratlla. Son molt lleus, però potser massa definides per no tenir-les en compte.
La curiositat de saber el per què aquets llobatons van units a les figures humanes, ens ho pot aclarir l'Histoire et Tradition de Jules Boucher, on l’autor explica que les entitats gremials tenien apel·latius establerts per anomenar-se entre ells, depenent de l'ofici i de la germandat podria ser coneguts per un sobrenom i el lloc d'origen, els propis talladors de pedra s'identificaven com a "llops", els mestres com a “renard” (guilla) i els aspirants a picapedrer com a “ca" (gos).
Sent així, veiem personatges treballant al cenobi de Santes Creus durant i abans de la remodelació de la galeria que poden entrar en aquesta classificació llobina:
Bartomeu de Girona. Mestre escultor 1291
Bertran Riquer. Arquitecte real, picapedrer 1310
Pere Prenafeta, possible projectista del claustre, picapedrer 1311
Pere Bonull. Mestre escultor 1311
Francesc de Montflorit, imaginari. Mestre escultor 1312
Bernat de Pallars, picapedrer. Mestre d'obres el 1325
Renard des Fonoll, picapedrer. Mestre d'obres el 1332
Podria aquesta motllura descriure personatges o històries relacionades amb els anteriors i gairebé oblidats mestres, i els gossets que els acompanyen indicar la seva identitat gremial? Qui va poder ser aquest mestre artesà que va determinar dipositar la seva signatura en un lloc tan curiós com al musell del cànid?
.JPG)
Potser... si seguim la signatura hi trobarem el mestre!
NOTA- Aquest dissabte, 10 de maig, hem visitat novament el claustre del monestir. Per fi aquesta galeria era lliure de bastides i tanques el que ens ha facilitat poder tornar a fotografiar-les.
La maçoneria és molt més sanejada i es veu tot més bonic i lluminós. Els trets i detalls de les figures esculpides són més perceptibles que abans, però en contrapartida, la inevitable pèrdua de la capa més trencadissa de la pedra després de netejar-la, fa que les tènues marques, hagudes, siguin menys perceptibles.
Les fotografies a continuació mostren l'abans i després del raspallat:
 |
Aquí s'aprecia com el traç vertical de l'esquerra ha quedat més curt i sense tres punts finals. També s'ha suavitzat la marca de l'esquerra. |
 |
Les rodonetes encara romanen, pero més inapreciables |
* Temes romànics en el claustre gòtic Lurdes Mallart
.JPG){kind=link}